dissabte, 23 de febrer del 2019

POSEM EXTENSIONS I POSTISSOS!

Esplèndida cua de cavall postissa


Resultat obtingut amb tan sols extensions de clip



A Xavier Pla Lluch Perruqueria

 també col·loquem extensions i postissos.

Vine!

Assessora't!


Preguntar és gratis:


93 178 29 06


dissabte, 19 de gener del 2019

TORNA EL "VINTAGE"



BELLESA I COMODITAT DE LA MÀ!

La revaloració del disseny de la dècada dels anys seixanta i la dels setanta dóna lloc a un estil que lluny de ser antic, passa a ser actual: vintage.

Així, partint d'un disseny bàsic un xic "llunyà", aconseguim avui dia, també en perruqueria, èxit assegurat.

Xavier Pla Lluch

(gener de 2019)

dijous, 18 d’octubre del 2018

CABELLERA "VINTAGE" AMB TOC DE MÀQUINA

Podeu veure el procés sencer seguit en aquesta model, l'Aroa, al final d'aquestes fotos clicant a l'enllaç indicat. No us ho perdeu!
Xavier Pla Lluch i l'Aroa, model de pentinat.



Cliqueu l'enllaç següent i veureu: 

dissabte, 17 de febrer del 2018

ATRACCIÓ, BELLESA, SEDUCCIÓ...




L'ésser humà exigeix, en el fons del seu jo, tenir present ‒encara que no ho exterioritzi‒, el do de la seducció. Li pot semblar que solament va al saló de perruqueria per a “adquirir” un pentinat o perquè li venguin la darrera novetat. Però en el seu pensament existeix realment un desig íntim de voler seduir amb la forma,  ‒el pentinat‒ i amb el fons ‒la personalitat‒, i és en això que emprarà la seva agudesa i sensibilitat.   
Qualsevol detall en el pentinat, per petit que pugui semblar, està farcit de matisos, reflex de la diversitat caracterològica que potencia la personalitat. Aquí, pot ser clau la definició que es té d’un mateix, ja que sovint, tot i fruir d'uns cabells fenomenals, no capim la seva versatilitat: la que ens permetrà treure'n més profit en l'encaix amb la pròpia imatge. Heus aquí unes aclaridores preguntes:
- Realment ens identifiquem amb el que ens aconsellen, o amb l'estil que portem?
- Com saber si un pentinat és seductor en la mesura que ens afavorirà o, si més no, té un toc d'informalitat amb què ja creiem sentir-nos satisfets?
La diversitat és part necessària de la condició humana, i amb aquesta diversitat, el gust de triar l'estil de pentinat que volem.
Ara bé, hem de reconèixer que la dona, estèticament, gaudeix de recursos més “diversificats” que l’home, tot i que el sentit del pentinat femení s'ha banalitzat de tal manera que la informalitat campa com la cosa més trencadora. Ella, tenint com té molt afinada la visió del que li escau, sembla que li retreguin el fet de ser tan curosa amb el seu pentinat. Ell, en canvi, sembla com si la moda s'hagués conjurat perquè torni a allò de “l'os i el formós”, o a una mena de pentinat entre infantil i “clenxa costat”, tot retornant a temps passats on fins i tot et preguntaven de quin cantó s'havia de dur la clenxa.El tallat, el pentinat, el color... han de ser com una continuació natural de nosaltres mateixos; no pas una qüestió imposada pels cànons de la moda o l'humor de “l'estilista” del moment. Dit d'una altra manera: hi ha qui per funcionar ha de seguir fil per randa el reguitzell (dictat) de les publicacions de moda, mentre que per altres el criteri parteix de la base de la comoditat o de la identificació amb una estètica que no necessita necessàriament l'aprovació aliena. Una vegada feta la tria, tant en uns com en altres la qualitat del “material” ha de ser l'excusa que fonamenti el perquè i el com de l’elecció. En dir “material” ens referim, lògicament, als cabells.  
Actualment impera un excés d'uniformitat i de “cabell pelat”, alhora que és l’època en què més clenxes es fan, molt probablement degut a la influència de figures de l'esport. A les persones els resulta insuportable no poder-se diferenciar “naturalment”, sobretot amb els cabells. Com aquell qui diu “a l'home li fan la clenxa fins i tot a ferro calent”, sembla com si l'estiguessin reduint, capil·larment parlant, a un estat més propi d'un escolanet que no pas al de qui sap decidir el que més li convé.
Que lluny queda aquella creença dels clàssics! Aleshores, quan l'home tenia o duia els cabells llargs era signe de coratge! Avui dia, en canvi, sembla que del “coratge” en tingui l'exclusivitat la dona, ja que fins i tot portant els cabells curts els sap donar una major intencionalitat psicoestètica en el gest del pentinat. A la nostra era, el concepte estètic és divers, i la tria personal comporta una llibertat d'interpretació.
La persona humana s'ha de presentar de forma diversa si vol continuar apreciant la pròpia bellesa; quan estem cansats de mirar-nos de la mateixa manera ja no solem apreciar la bonicor que puguem tenir.
Carles Muñoz Espinalt
La uniformitat pot acabar reduint les persones a un “ser o no ser”, que diria aquell; però millor reflexionar amb un “sóc o no sóc”. Aquesta pot ser, però, una altra qüestió. Ara, sempre queda el recurs de pensar en la frase:

Hi ha qui prefereix la histèria a l'anonimat.
Carles Muñoz Espinalt


Tot són visions particulars!
Xavier Pla Lluch
Perruquer psicoesteta

dimarts, 12 de desembre del 2017

LA SUPERACIÓ DE L'ACTITUD BOTIFLERA


El present article aparentment es desvia de la línia habitual, que és l'estudi de la imatge a través del pentinat. De fet, el vaig escriure al 1989 i va ser publicat pel Diari de Vilanova aquell mateix any. M'ha semblat oportú donar-lo a conèixer novament, en coincidir amb uns esdeveniments prou interessants per al futur del nostre país.

Res més fàcil de descobrir que un botifler. Reconèixer-lo demana ben poca ciència. Sobretot els qui diàriament tractem amb el públic, els ensumem gairebé amb el nas tapat. Així, quan algun català us assegura: “Catalunya no podria viure sense Espanya”, poc us calen més dades ni esperar tenir més proves. No en dubteu: ja en teniu un de fitxat i ben fitxat.

Tanmateix, per arrogància que hi posi, us resulta creïble l'afirmació que us fa? Ni pensar-hi!, un botifler, com tots els oportunistes de solemnitat, mai no està ben segur de res. En ell tot depèn del que bufa, i com tot el que depèn de la força d'un vent no és pas gaire difícil girar-lo de banda. Arribat el moment té prou galtes per fer el paper que convingui. Cap deslleialtat li crea remordiments de consciència, car considera que la moral la fabriquen els qui manen, i, dels qui manen i de llur moral, el botifler mira d'estar-hi al costat i complir-ne els preceptes. Amb aquests plantejaments, mai dels “mais” considera impura la seva ètica. Dorm repapat i tranquil.

Faig memòria i repasso un escrit de Carles M. Espinalt en què s'hi pot llegir: En la seva més modesta i primària accepció, un botifler és un galtes de qui sospiteu que sacrificarà el que calgui, per tal de poder anar amb els qui guanyen i endrapar a cor què vols, mentre aplaudeix el vencedor vingui d'on vingui.

Cal reconèixer que la figura dels botiflers ha rebaixat molt la nostra imatge col·lectiva. Els catalans resultaríem molt més atractius i distingits si, pels carrers de les nostres ciutats i viles, no s'hi veiessin tants botiflers. Amb tot, no és pas utòpic aconseguir que desapareguin, perquè en la mesura que s'enforteix la nostra identitat nacional el botifler es decantarà un altre cop en pro de l'esperit de la terra. Llavors, la majoria us afirmaran que, comptat i debatut, no hi ha pas cap dubte que ells sempre havien pensat que Catalunya a la llarga també podia ser lliure, sols que abans per prudència no ho manifestaven. Fins i tot, més d'un s'autoqualificarà de català quasi perfecte, ja que el seny no el deixa ser temerari.

Uns i altres, tots els ex-botiflers, miraran el compatriota esforçat que a les verdes i a les madures, amb tenaç persistència, ha defensat les llibertats de Catalunya com un cap calent a qui ara cal fer elogis, perquè té el sant de cara. Però interiorment, lluny d'admirar-ne la fermesa, pensarà que es tracta d'un d'aquells que passen del seny a la rauxa: un temerari que no és fàcil de comprendre.

No cal dir que si l'ex-botifler té certa cultura o ha fet un curset intensiu per posar-se al dia, us afegirà que ell, talment com va dir Ramon Muntaner, és com una mata de jonc, és a dir, s'ajup qua ve el temporal i s'aixeca ufana un cop passada la riuada. Si no esteu molt al cas, fins i tot pot fer-vos empassar que és ell, l'essència de la Pàtria! Valdrà la pena esmenar-li la plana? No caldrà, perquè entre catalans tot ens semblarà radiant, possible i perdonable quan la nostra imatge col·lectiva no es vegi embrutida per gent amb actituds botifleres, i puguem anar pel carrer repartint a tort hi ha dret:

SALUT, PATRIOTA!

Xavier Pla Lluch
Perruquer psicoesteta


dimecres, 18 d’octubre del 2017

AI!, NO EM TOQUIS ELS CABELLS! (Àlgies capil·lars, II Part)

 Publicat a Eix Diari

Per començar aquesta segona i darrera part de l'article, i donant per entès que heu llegit la primera (I Part), exposaré una relació de frases que ens ajudaran a tenir una orientació de com es manifesta aquesta molèstia; totes elles són afirmacions que de segur ens ajudaran a tenir un coneixement bastant pràctic sobre la qüestió.

Abans de continuar, però, voldria deixar clar que tota la informació que avui dia ens arriba, a través dels diversos mitjans, mai no està de més, per excessiva que sembli. El que cal és que cadascú sàpiga destriar el gra de la palla a fi de fer-ne l'ús que cregui més adient. Som-hi!, doncs, amb “quatre frases” que us ajudaran a situar, en la mesura del possible, un problema que no és tal quan existeixen solucions gens complicades per a tractar la pell i embellir els cabells:

  • La salut o els factors ambientals poden fer augmentar la sensació de molèstia a la pell.
  • Alguns pentinats provoquen dolor al cap.
  • Portar els cabells llargs no té una relació directa amb l'augment de dolor.
  • Dur els cabells molt curts o, fins i tot, rapats no és sinònim d'eliminació d'aquesta molèstia.
  • Quan es té la pell en àlgia, després de rentar-se el cap, els cabells sempre s'haurien de pentinar bé: des de l'arrel fins a les puntes, encara que es vulgui deixar que s'eixuguin a l'aire.
  • El mal al cuir cabellut per àlgia, pot manifestar-se en qualsevol moment; no necessàriament per hiperactivitat o apatia.
  • Fins i tot un petit canvi climàtic pot fer que es manifesti alguna molèstia.

Les persones amb la pell en àlgia, ni són ni seran necessàriament les de poca qualitat capil·lar. Sí que voldria matisar, però, sobretot en el cas de l'home, que si tot d'una es manifesta mal a la clepsa, pot significar un avís de principi d'alopècia en alguna de les seves variants. Aleshores, és recomanable adreçar-se a professionals especialitzats en tractaments capil·lars, tant dermatològics com cosmètics, a fi de fer una avaluació de l'estat i la qualitat dels cabells. D'aquesta manera es pot oferir a temps una resposta que complagui la persona afectada.

La dermatologia com a especialitat mèdica, comparada amb la cosmètica capil·lar del saló de perruqueria la meva especialitat, estan prou diferenciades i ben definides. Quan una persona cerca solució a la seva àlgia capil·lar, pot valorar el tractament que s'adapti més bé a les seves necessitats: mèdiques o estètiques. No hem d'oblidar que la pell, per adolorida que estigui, no és visible per als altres; en canvi, els cabells sí. A més, com a perruquer especialista en psicoestètica de la imatge humana, aconsellar el client perquè trobi el pentinat que més li escau i més el distingeix literalment de la resta d'éssers humans, forma part del meu procedir diari. En aquest sentit, cito una frase del mestre Carles M. Espinalt, que sintetitza molt bé el que tracto de dir:

Tots tenim una personalitat, però solament es reconeix que en té aquell qui es destaca.

I ja per acabar, afegiré que aquesta modesta aportació sobre un tema en què hi tinc una certa experiència (el coneixement dels cabells per afinar en la interpretació del gust de les persones), és fruit de molts anys de treball i d'observació. Així és com finalment he obtingut uns resultats que m'han permès treure'n conclusions profitoses. Dit d'una altra manera, puc afirmar que ha estat gràcies a les tantes persones per a mi gens anònimes, que m'han fet confiança al llarg de la meva trajectòria professional.

Xavier Pla Lluch
Perruquer psicoesteta


dimarts, 12 de setembre del 2017

AI! NO EM TOQUIS ELS CABELLS! (Àlgies capil·lars, I Part)





Amb aquest article que he dividit en dues parts (I Part i II Part), pretenc parlar d'una molèstia focalitzada a la pell dels cabells, que és bastant comuna entre la població, i de passada ajudar a resoldre-la. Probablement és d'origen genètic i hereditari, i he considerat adient de batejar-la amb el nom d'“àlgia del cuir cabellut” (o “àlgia capil·lar”), atès que es tracta d'un fenomen força desconegut i molt poc tractat, a pesar de ser, com he dit, bastant habitual.

En l'entorn professional de la perruqueria, i en general en el món dels tractaments capil·lars, se sap de l'existència de molèsties “al cap”. Paradoxalment, però, no es vol anar més enllà del per què succeeix això. Així, mentre els uns cerquen la solució volent creure que són manies de la gent, i els altres ho valoren com una qüestió mèdica, el tema continua sent una espècie d'enigma. Per suposat que tant els uns com els altres tenen els seus arguments, per pensar d'aquesta manera, però tots coincideixen a dir que és un mal menor. Com que és una molèstia que no passa de ser això, una molèstia, no hi donen importància. Sigui com sigui, el cert és que les persones que ho pateixen sí que n'hi donen, se'n queixen i tot sovint se senten frenades fins i tot d'anar al saló de perruqueria.

Es tracta de molèsties invisibles a la pell que no afecten la salut personal, certament, però en els temps actuals, en què el concepte d'higiene ha canviat i l'estètica està a l'ordre del dia, aquest problema sí que té rellevància. Tant és així, que els qui ho pateixen arriben fins al punt d'oblidar-se que el seu mal és al cuir cabellut, i tot sovint ho exterioritzen amb una exclamació com ara: No em toquis els cabells!

La definició d'”àlgia”, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), és la següent: Dolor d'un òrgan o d'una regió que no correspon a cap lesió anatòmica. Així doncs, si apliquem aquesta definició, de què es desprèn que es tracta d'un dolor no originat per cap contusió, específicament a la pell dels cabells, podem deduir que una àlgia capil·lar o del cuir cabellut és d'origen congènit. És a dir, amb aquesta hipersensibilitat s'hi neix, i pot manifestar-se tant a una edat precoç com en qualsevol moment de la vida adulta.

Els símptomes més habituals i les característiques principals d'una àlgia capil·lar són les que tot seguit s'exposen:

  • Picors localitzades que poden variar de lloc, sovint semblant a una mena de punxadeta.
  • Mal a la zona superior del cap clepsa, que coincideix amb el fet de moure's els cabells en pentinar-se, fer-se la clenxa, etc.
  • Mal a les temples (laterals del cap), manifestat en forma d'hipersensibilitat, tant a la zona dreta com a l'esquerra.
  • La seva focalització pot ser coincident o no amb determinat lloc.
  • L'activitat del dolor de l'àlgia valgui la redundància sovint actua de manera aleatòria; és a dir, com a parenta de la neuràlgia que és, va i ve en períodes de més o menys intensitat i durada.

A mode de resum d'aquesta primera part de l'article dedicat a les àlgies capil·lars, voldria dir que la meva dilatada experiència com a perruquer assessor de la imatge humana, m'ha permès fins i tot descobrir un fet curiós: Davant del que creiem un “problema”, ara tenim l'excusa per variar d'estil del pentinat. I és que tal com diu Carles M. Espinalt (creador de la ciència Psicoestètica):

Ésser és modificar-se un mateix; potenciar la forma és tan decisiu com cultivar el fons.

El resultat és que com qui no vol la cosa, el que era una incomoditat, com per art de màgia s'ha convertit en un avantatge l'”excusa” per a cercar el millor pentinat: el més escaient a la nostra personalitat.

Parlaré més exhaustivament sobre les àlgies del cuir cabellut, a fi d'anar concretant qüestions i aportar solucions molt interessants, en la segona part d'aquest article, d'aquí a poques setmanes. A reveure!


Xavier Pla Lluch